En aquest temps han passat moltes coses interessants, que he comentat al twitter. Sou benvinguts de seguir-m’hi!

D’aquests fets interessants el més geek ha estat, sens dubte, que torno a anar amb una blackberry. La Torch 9800, per ser més exactes.

La blackberry és una gran màquina. De fet, estic escrivint aquest article des d’ella. Fàcil . Estic de vacances i no m’he dut ordinador.

Doncs bé, hi ha un tema que m’ha sorprès i és per què si blackberry és tant bona màquina, està tant de cap a caiguda?

Bé, tinc vàries teories.

El BIS és inexplicable: si tens un android o un iphone, contractes una tarifa de dades i tot funciona a la primera. Amb blackberry no: has de contractar una tarifa de dades específica. El Blackberry Internet Service. En teoria això es deu a que així et registres al servei de missatgeria exclusiu de blackberry, t’arriben els emails més ràpidament i tot és més segur. Però si no ho tens no et pots connectar ni al facebook ni al twitter … Ni al whatsapp!!! Si els altres fan gairebé tot això, haver de “rascar” per a tenir la tarifa blackberry és un pas difícil i innecesari.

Les operadores enganyen amb el BIS: si. L’objectiu del BIS és garantir una comunicació instantània més fluida i segura. Per tant la configuració per defecte de la blackberry és “per tot el que no siguin emails o webs a protegir, usa la tarifa de dades de l’operadora”. Per tant youtube, radio online i molts programes no usen el BIS per connectar-se a internet, si no la connexió de l’operadora. Que es cobra, en la major part d’operadores, apart. La sorpresa arriba a la primera factura. I la indignació, immediata. Evidentment es pot configurar que no sigui així, però això ens duu a …

La blackberry és difícil de configurar: 4 dies he necessitat per configurar bé la meva primera blackberry essent informàtic. Tot i que han millorat bastant, molts ajustaments són ben amagats. En llocs impensables, tot i ser imprescindibles per a fer arrencar la “black”.

Com veieu, crec que el problema de blackberry no és que no sigui una bona màquina, si no que per filosofia està orientada a quedar limitada a un públic entès i que sap valorar aquesta diferència.

Canviarà blackberry de filosofia? Forçarà a les operadores a dir la veritat? Tot apunta a que no …

- Què és twitter?

Twitter és una plataforma on pots escriure petits missatges (140 caràcters) i llegir els petits missatges que deixa la gent.

- De qui puc llegir els missatges?

Bé, twitter té un petit cercador … si busuqeu per allà, segur que trobeu a gent. Si no, als seus webs diuen coses com “Segueix-me a twitter”, “Sígueme en Twitter” o “Follow me on Twitter”. Un cop trobada la persona adecuada, podreu veure que hi té un botó “Follow”. Des d’aquest moment sereu els seus “followers” i el que aquesta persona publiqui, ho llegireu.

- I em poden llegir a mi?

Sí, però només si et segueixen. Aquí no és com el facebook, on l’amistat és recíproca. Si tu em segueixes, però jo no et segueixo, tu rebràs els meus missatges però jo no els teus. Així de fàcil. Dir “Hola, algú em rep” té una resposta fàcil: Només els teus followers. Et segueix algú?

- Com puc enviar un missatge a algú?

Posant una arrova al davant del nom de la persona … per exemple “@darkcore aquest article és fantàstic!” farà que twitter m’avisi que tinc un “mention” (surto en un article) i me’l separarà a la pestanya @Mentions. Això també funciona al facebook!!!! Tot i que una persona no us segueixi, li podeu enviar un missatge usant l’arrova i el rebrà. Cap missatge d’aquest tipus és privat.

- I com envio un missatge exclusivament privat?

Començant-lo amb una “d” i el nom d’usuari … “d darkcore això és una passada” quedarà completament “privat” per a mi.

- Què vol dir el #?

Les paraules començades per # són els “Hashtags”, una “etiqueta” que identifica el tema del que va el tweet. Per exemple “M’encanta #muse” identifica que el tweet va sobre el grup de música “Muse”. I qualsevol que faci servir el cercador per buscar “Muse”, veurà aquest tweet.

- Què és un trending topic?

Moltes vegades molta gent es posa d’acord en usar un mateix “hashtag” per a un mateix tema. Per exemple, si molta gent comença a usar el hashtag “#vacances”, i abans no era molt usat, tweeter el detectarà com a “trending topic”. Així, els que continuament són molt usats (com #JustinBeiber) no apareixen, només els que, de cop, tenen un salt qualitatiu en l’ús.

El trending topic es contempla a dues escales: “Mundial” i per “País”. Ho podeu canviar al web i veure els trending topics del món o només els d’Espanya.

- Com puc enviar un enllaç?

tenint en compte que només teniu 140 caràcters, heu d’usar un escurçador de URL. Així, la millor forma de compartir un enllaç és usant algun dels escurçadors existents: http://t.co (l’oficial de twitter), http://fb.me (l’oficial de facebook) o http://goo.gl (l’oficial de Google) són bones alternatives, però el més usat és http://bit.ly.

- Com puc enviar una foto?

Via twitter directament no pots, però pots usar un lloc “apart” per penjar la foto i compartir l’enllaç. Alguns llocs ja estan pensats per suplir aquesta funcionalitat de twitter. Twitpic és el lloc “oficial”, però un d’extremadament popular també és “yfrog” i, com no, Flickr.

- Què coi és un Retweet?

Si llegiu algún tweet que és molt bo i el voleu compartir, podeu fer un “retweet”. Hi ha un botonet a la interfície web que el podeu usar per a fer els retweets …

- M’estan massacrant de Retweets!!!

Hi ha gent ( sobretot algún famós ) que es dedica a fer “retweet” de tot el que llegeix. I quan dic tot és tot, tothora, tothom. Si mireu el perfil d’aquesta persona, just al costat del botó “Following” hi ha un botó que permet no rebre cap “retweet” d’aquest usuari. Si rebreu els tweets seus, originals, que hagi escrit, però no els retweets. Per deixar-lo no rebre ni tansols els tweets, deixeu-lo de seguir (Unfollow).

- Com puc veure el “mur” d’una altra persona?

Fes click sobre el seu nom i tindràs més informació i podràs veure el seu “mur”.

- Com puc seguir una conversa?

Almenys a la web, rebeu un missatge o mention, apareix una petita icona al lateral que us permet “netejar” els vostre timeline i veure la conversa.

- Quina gràcia té twitter?

Si tens mòbil i publiques el que se t’acut, força. Si a més segueixes continuament a tothom, prou. Si no tens Smartphone i t’hi poses un cop al dia … poca … molt poca.

- Egocentrisme?

Vigileu que a twitter hi ha molt egocentrisme: Tothom em pot seguir, i llegir el que hi dic, però no cal que jo els segueixi. “Oju”!!!!!!

Bé, espero que us hagi agradat!!! Ja em direu el què… i practiqueu … feu retweet d’aquest article!

(Actualització) Motius de cesse

Frases com “Si et segueixo, em segueixes”, és motiu de cesse i “marcar com a Spam”. Vigileu! La gent us seguirà si us coneix o considera els vostres “tweets” interessants!
També #posar #mil #hashtags #per #a #ser #més #molón.

Imagineu-vos que us n’aneu a un viatge curt i us deixeu la bateria del mòbil. A més teniu un d’aquests Smartphones que consumeixen la bateria en 24h fàcilment (pràcticament, tots). Què podeu fer per allargar la bateria?

Bé, la primera opció és que la majoria de gent té el Wifi del telèfon habilitat. A casa es connecta un per wifi, però fora no, l’únic que fa és consumir bateria buscant wifis on connectar-se. No gasta massa bateria, però és un servei que podem deshabilitar.

El 3G és la nostra gran opció. A les opcions del telèfon trobarem l’opció de connectar-nos automàticament al 3G (HSDPA o WCDMA, segons el telèfon) o només al 2G ( només GSM ). El 3G és molt més ràpid, cert, però també consumeix molta més bateria. Si volem continuar tenint connexió a internet, habilitem el 2G. Anirà més lenta, però a una velocitat acceptable i consumint molts menys recursos. Si no ens cal connexió a internet ( adéu correu, adéu whatsapp ), millor encara.

Reduir l’estona que la pantalla està encesa: Per defecte moltes vegades només agafem el telèfon per mirar l’hora o “si hi ha res”. Això deixa la pantalla encesa a la màxima potència durant 10 segons, i durant 10 segons més, sense lluminositat. Si reduïm aquests temps, la bateria durarà més.

Deshabilitar la vibració també acostuma a ser una bona idea. Fer vibrar el telèfon costa molta energia.

I si tot això falla, sempre queda demanar clemència a algú que ens deixi el carregador.

Si consumim molt, resulta que l’energia és molt cara i no compensa el que paguem per generar-la.

Si consumim poc, l’import de les factures no dóna per poder pagar la infraestructura i també cal pujar-la.

I és igual si consumim poc o molt, les elèctriques diuen que per generar electricitat i sortir a compte, s’han d’apujar encara molt més els preus. El que no entenc és que com essent així, obtinguis beneficis de milers de milions d’euros ( Endesa: 4.000 milions d’€ l’any passat ).

Resulta que hem de crear més centrals nuclears per que no produïm prou energia. Tot i això, exportem electricitat a tots els països veïns.

En fi, la qüestió és que tornarà a pujar la llum, tot i que els mateixos que deien que no hi havia crisi, que els bancs eren terriblement sòlids i que anant a 110 estalviarem molta benzina, diuen que no la notarem a la butxaca. Us ho creieu?

Crèdits de la imatge.

Bé, crec que ja us havia comentat alguna vegada sobre la qualitat de la imatge. Centrem-nos. Fins no fa gaire, es considerava que una imatge vista en un ordinador podia tenir una resolució de 72ppp. Per una mica de millor qualitat, 120ppp. Finalment, per imprimir, la qualitat estàndard és 300pp.

Però ara bé, les noves pantalles:

• Samsung Galaxy Tab: 149ppp
• iPad 2: 132ppp
• HP TouchPad: 132ppp
• LG  G-Slate: 165ppp

Com veieu totes estan per sobre de les 120 ppp … el que es considerava una qualitat “bona” en una pantalla d’ordinador. És més, fins i tot aplicacions pensades per l’iPad 1 es veuran malament si s’ha ajustat la qualitat de la imatge.

Així que … vigileu si us dediqueu a il·lustrar i us demanen imatges en baixa …

Bé, primerament, aquells que teniu un web o un bloc, i de tant en tant escriviu articles (no, no cal que sigui cada dia), heu de saber que sou escriptors. Obvietat? No gens. Com a escriptors, sou autors. I com autors, els articles que escriviu, com aquest que esteu llegint ara, són obres vostres.

El problema d’internet és que hi ha molt de “copiar-pegar” … o “clipping”, com en diuen en anglès. Un fa un article bonic, i pam! automàticament la gent el copia. Alguns s’inspiren en ell, el que hauria de ser un honor per a nosaltres, però d’altres directament copien el contingut. Sobretot us hi haureu trobat en el cas de receptes de cuina, fotografies de llocs o esdeveniments, crítiques literàries o de cinema … continguts que són fàcilment reaprofitables per llocs més importants dedicats a aquestes coses i que els costaria una feina (o uns diners) aconseguir això que nosaltres estem publicant.

O imagineu que ens encanten uns ninos, ens dediquem a fer diorames amb ells i publiquem les fotos que els hi fem i algú publica un llibre amb les nostres fotografies sense pagar-nos i, el pitjor, sense dir-nos-en res.

La majoria de gent no indica en quina forma distribueix a la xarxa el contingut, simplement el penja. I punt. I si algú està interessat en usar-lo? Al seu propi bloc? O fins i tot en una publicació? I si d’aquesta publicació se’n treuen diners? O pitjor encara … i si la línia editorial d’aquesta publicació no m’agrada? va contra els meus principis?

Si no s’indica res, per defecte la justícia espanyola tendeix a considerar que el contingut es distribueix sota copyright. L’autor de l’article per defecte no cedeix els drets a ningú, i copiar un article és delicte. L’autor sempre té dret a exigir a que un article seu no es publiqui en un lloc determinat si no ha donat abans una autorització per escrit (n’hi ha prou amb un email).

Però a més, existeixen altres fòrumles que per defecte donen dret a un tercer a usar els nostres articles sense haver-nos de demanar permís explícit (com faria el copyright), com el “Creative Commons“, que estableix una sèrie drets, obligacions i limitacions en l’ús de continguts d’altres llocs.El Creative Commons juga amb quatre idees:

CC BY: O “reconeixement” … amb aquesta clàusula exigim que si algú republica el nostre article, n’ha d’indicar la font: Nosaltres. Tot i que sigui evident, la majoria de cops no es compleix.

No Derivates: Amb aquesta fòrmula limitem que un tercer pot usar els nostres articles, però no modificar-los per fer-ne una obra derivada.

No Comercial: Amb aquesta fòrmula limitem que un tercer pot usar els nostres articles, però no cobrar per llegir-lo.

Share alike: Amb aquesta fòrmula obliguem a que si algú “republica” un article nostre, ha de respectar les condicions amb les que nosaltres hem penjat el contingut. Si l’hem penjat “gratis” i obert a tothom, el tercer no pot fer pagar per llegir el mateix article. Si el deixem copiar lliurement, aquest tercer també ho haurà de fer.

Combinant aquests quatre conceptes, podem fer la llicència “commons” que vulguem, per exemple: CC BY – ND – NC – SA voldria dir “Pots compartir el meu article, però indicant sempre que és meu, que no pots fer una obra derivada d’ell, que no pots cobrar per llegir aquest mateix article i que l’has de compartir amb la mateixa llicència que faig jo”. Però també la podem compartir amb només una CC BY, el que el tercer només tindria l’obligació de referir-nos, però podria fer el que volgués amb la nostra obra.

Si al nostre bloc la llicència està clara ( Copyright o alguna variant de Commons ), el procés de compartir el nostre material, serà més senzill, però que sapiguem que si no n’indiquem cap, vol dir que per defecte estem protegits pel copyright i que tenim el dret a exigir a que no es faci cap ús que no haguem autoritzat dels nostres articles.

Crèdits de la imatge

Abans que reclameu la meva mort, dir-vos que no relataré res que no estigui extremadament difós a la xarxa.

a) Forma cutre

- El programa Adobe Digital Editions pot mostrar un llibre a la pantalla d’un ordinador

- El contingut de la pantalla es pot capturar i desar com una imatge

- Una imatge es pot posar dins un PDF

- Automatitzar el procés, de tal forma que el procés de captura-passar pàgina es faci automàtica i ràpidament.

Hi ha moltes eines que permeten fer això, de forma gratuïta. Si, de debó, totes instal·lables en Windows.  La part dolenta és que et genera un PDF, no un ePub, i la qualitat de la imatge depèn de la resolució de la pantalla, així que fer-ho en una pantalla petita pot donar un resultat molt dolent.

b) Forma informàtica:

Existeixen eines ja fetes, en Python, que permeten suprimir el DRM d’Adobe, deixant el fitxer net. Malauradament el pas-a-pas no és massa senzill ( cal instal·lar el Python i treballar amb línia de comandes ), però si segueixes bé el pas a pas pots “eliminar” el DRM de centenars d’obres “comprades” en qüestió de segons … els passos a seguir … aquí mateix …

Disclaimer

Fixeu-vos que els articles porten actius ben bé un parell d’anys. No estic dient res de nou.

Conclusió

Això vol dir que en aquests moments, protegir un llibre amb Adobe DRM no és “la panacea”. Estas penalitzant molt a l’usuari que no sap informàtica, doncs si es domina l’opció “b”, es pot eliminar el DRM en menys d’un minut. Això vol dir que:

a) El DRM ha de servir per saber qui és el propietari del llibre.

b) Pugui “regalar” el llibre a un altre usuari, perdent el propietari el dret a llegir-lo.

c) Pugui “deixar” el llibre a un altre usuari, perdent el propietari el dret a llegir-lo, temporalment, tal com ha començat a oferir el Kindle.

d) El propietari pugui saber sempre quins llibres té, on els té, qui els té.

e) El popietari pot tenir el llibre en tants dispositius com vulgui, però per exemple, només en 3 de forma simultània.

Es podria jugar amb la revenda de llibres? Bé, no té sentit si el preu de llibres ja és “just” i no ens quedem mai sense Stock, així que crec que si, que podem no permetre els llibres de 2a mà.

La positiva

Buscant l’Església del Mar ePub, en català … l’he trobat! A Random House. És el web de l’editorial, no d’una botiga. Però hi ha vàries coses que m’han agradat:

La primera és que el web ja ens informa en quin format està el llibre: EPub. Fantàstic, doncs el PDF és mortal.Això vol dir que realment han pensat fer aquesta edició en digital i no ha estat només un “reaprofitament”.

La segona, la veieu aquí. El llibre en ePub costa 9,99€, i t’ho diuen a la pàgina mateix. Però a la mateixa pàgina pots comparar preus sobre quan costa el llibre en paper. He vist llibres en ePub que costaven 20€, caríssim, però la seva única edició en paper costava 40€. Ara ja no és tant car, no?

Malauradament quan hom veu 9,99€ ràpidament veu 10€. I quan veu que l’edició de Butxaca costa 11,95€ ( hom veu 11€ ) … la diferència és tant petita!!! Personalment crec que aquest llibre tindria més sortida per 7,95€ … estàs posant una diferència d’un bitllet de 5€ en el format ePub, una rebaixa del 33% sobre l’edició de butxaca. Tenint en compte que als estats units l’estalvi “mig” d’un llibre en paper vs el digital és del 40%, seguim sense arribar-hi. Però l’usuari nota una diferència de preu MOLT gran (abismal, diria jo), entre l’ePub i el llibre paper.

I ja dic, que és important posar com a referència el preu en paper, de l’edició de butxaca, ja que si no l’usuari tot el que pugi de 5€ ho veu car!!!

L’usuari es planteja: ¿Aquesta diferència de preu em compensa el fet de no tenir el llibre físicament, de no poder-lo compartir ni amb la meva dona ni els meus fills i perdre’l quan hagi canviat 2 o 3 vegades de dispositiu ( el límit d’activacions de la llicència d’Adobe és de 5)?. 2€ (o 1€!!!) no ho compensa. Creieu-me.

La tercera és la botiga: Al ser un web de l’editorial no ven directament: Et redirigeix a un assortit de botigues. Pots triar. I com que totes usen Adobe DRM i tenen el mateix preu, doncs t’és igual quina agafes. No? Evidentment la de Leer-e.es no l’agafaria mai, ja que per poder comprar llibres digitals et demanen com a informació obligatòria del NIF i l’adreça.

La negativa

També dues crítiques:

La primera, que mirant altres llibres, estava buscant per “tirant lo blanc”, de Joanot Martorell. RBA té una fantàstica edició en ePub per 39€. I hi ha edicions en paper per 19€. Si bé és cert que exactament la mateixa edició en paper costa 49€. Això suposa 10€ d’estalvi … però com que no es pot comprar, la sensació és que t’estan cobrant 39€ per una cosa que en costa 19!.

La segona és que, per trobar on comprar l’Església del Mar he hagut d’arribar al resultat 8 de Google (On només hi arriba un 2% de la gent), la resta eren links per descarregar-se’l gratis. No veieu, homes de Déu, que mentre els músics poden sobreviure a no vendre discs fent gires i concerts, i les pel·lícules amb el cinema, el merchandising, l’emisió per les televisions i els videoclubs online, l’autor d’un llibre ni pot fer concerts i difícilment tindrà merchandising per vendre?

Alguna cosa hi haurem de fer … però tots!

Visc a Barcelona, i a dos mesos de les eleccions, li voldria fer una petició.

Ja vaig haver de veure les seves primàries amb la senyora Tura. Les portades de noticiaris i diaris. Val a dir que l’haig de felicitar per haver aconseguit que es parlés de vostè i el seu partit, sense gastar massa diners dels contribuents. I sense que ningú el pogués replicar. Ha estat, certament, una bona campanya mediàtica.

Ara bé, de cop, aquesta setmana, he començat a veure als autobusos i als fanals cartells publicitaris, pagats per l’ajuntament, anunciant com n’és de bonica i fenomenal Barcelona. Les biblioteques que té i els urbans que serveixen a la gent.

I no només això, acabo de rebre aquell diari del Barri, on se’ns comunica de forma periòdica el que estan fent, que de cop i volta s’ha convertit en un gran fulletó de propaganda de la seva gestió. 2007-2011, Balanç d’una gestió. I no només ha vingut el diari de sempre, si no que aquest cop duia un suplement (de la mateixa mida que el “de sempre”) parlant encara més de la seva gestió, però en comptes de tenir l’encapçalament de color verd, la té de color vermell, del mateix pantone que el logo del seu partit.

La meva petició és, senyor Hereu, que deixi de malgastar els nostres diners en fer una pre-campanya deslleial. Deixi’ns tranquils, a mi i a tots els que si treballem per tirar Barcelona endavant. Quants diners ha malgastat en aquestes dues publicitats? Per què no ho paga el seu partit?

Atentament

Elrohir

Pd- Espero que s’ho prengui seriosament i no se’n rigui més de mi.

Crèdits de la imatge

La majoria coneixem les noves funcionalitats dels telèfons mòbils: Accés directe al correu, Apps per connectar-se a les xarxes socials i més.

La gran majoria d’aquestes funcions que duen els smartphones duen activada l’opció d’autorecordar contrasenya. La del Facebook ho fa. També la de Twitter. La de Linkedin. I la de Yahoo Mail/Gmail, també.

A més tenim els navegadors: Si hi posem l’opció d’autoguardar contrasenyes, pot recordar la de tots els llocs on en tenim una.

Fins ara, perdre el telèfon era un daltabaix important, sobretot per l’agenda i informació confidencial que poguéssim tenir als SMS. Però és que ara, si perdem o ens roben el telèfon, estem donant accés a la nostra vida. El qui el trobi, podrà connectar-se a les nostres xarxes socials i obtenir tota la informació important.

No només això, si no que fins i tot és possible recuperar les contrasenyes dels aparells, permetent al qui tingui el telèfon a accedir a més llocs.

Algunes empreses comencen a oferir serveis per desactivar el telèfon entrant en una pàgina web. Així HTC inclou un programa que permet “bloquejar” el telèfon de forma remota. També comencen a existir aplicacions similars a la resta d’Androids (com Kaspresky mobile), windows Mobile i iPhones.

En quant als netbooks escolars i el bulling, tenim un problema similar: Si un nen usa el Netbook per desar-hi fotos o recordar la contrasenya. N’hi ha prou amb robar-li l’ordinador per, possiblement, accedir a tot d’informació confidencial. Algú els ho ha explicat?

Crèdits de la imatge.