Or how to say to the peaple what they can do with the articles of your blog
Bé, primerament, aquells que teniu un web o un bloc, i de tant en tant escriviu articles (no, no cal que sigui cada dia), heu de saber que sou escriptors. Obvietat? No gens. Com a escriptors, sou autors. I com autors, els articles que escriviu, com aquest que esteu llegint ara, són obres vostres.
El problema d’internet és que hi ha molt de “copiar-pegar” … o “clipping”, com en diuen en anglès. Un fa un article bonic, i pam! automàticament la gent el copia. Alguns s’inspiren en ell, el que hauria de ser un honor per a nosaltres, però d’altres directament copien el contingut. Sobretot us hi haureu trobat en el cas de receptes de cuina, fotografies de llocs o esdeveniments, crítiques literàries o de cinema … continguts que són fàcilment reaprofitables per llocs més importants dedicats a aquestes coses i que els costaria una feina (o uns diners) aconseguir això que nosaltres estem publicant.
O imagineu que ens encanten uns ninos, ens dediquem a fer diorames amb ells i publiquem les fotos que els hi fem i algú publica un llibre amb les nostres fotografies sense pagar-nos i, el pitjor, sense dir-nos-en res.
La majoria de gent no indica en quina forma distribueix a la xarxa el contingut, simplement el penja. I punt. I si algú està interessat en usar-lo? Al seu propi bloc? O fins i tot en una publicació? I si d’aquesta publicació se’n treuen diners? O pitjor encara … i si la línia editorial d’aquesta publicació no m’agrada? va contra els meus principis?
Si no s’indica res, per defecte la justícia espanyola tendeix a considerar que el contingut es distribueix sota copyright. L’autor de l’article per defecte no cedeix els drets a ningú, i copiar un article és delicte. L’autor sempre té dret a exigir a que un article seu no es publiqui en un lloc determinat si no ha donat abans una autorització per escrit (n’hi ha prou amb un email).
Però a més, existeixen altres fòrumles que per defecte donen dret a un tercer a usar els nostres articles sense haver-nos de demanar permís explícit (com faria el copyright), com el “Creative Commons“, que estableix una sèrie drets, obligacions i limitacions en l’ús de continguts d’altres llocs.El Creative Commons juga amb quatre idees:
CC BY: O “reconeixement” … amb aquesta clàusula exigim que si algú republica el nostre article, n’ha d’indicar la font: Nosaltres. Tot i que sigui evident, la majoria de cops no es compleix.
No Derivates: Amb aquesta fòrmula limitem que un tercer pot usar els nostres articles, però no modificar-los per fer-ne una obra derivada.
No Comercial: Amb aquesta fòrmula limitem que un tercer pot usar els nostres articles, però no cobrar per llegir-lo.
Share alike: Amb aquesta fòrmula obliguem a que si algú “republica” un article nostre, ha de respectar les condicions amb les que nosaltres hem penjat el contingut. Si l’hem penjat “gratis” i obert a tothom, el tercer no pot fer pagar per llegir el mateix article. Si el deixem copiar lliurement, aquest tercer també ho haurà de fer.
Combinant aquests quatre conceptes, podem fer la llicència “commons” que vulguem, per exemple: CC BY – ND – NC – SA voldria dir “Pots compartir el meu article, però indicant sempre que és meu, que no pots fer una obra derivada d’ell, que no pots cobrar per llegir aquest mateix article i que l’has de compartir amb la mateixa llicència que faig jo”. Però també la podem compartir amb només una CC BY, el que el tercer només tindria l’obligació de referir-nos, però podria fer el que volgués amb la nostra obra.
Si al nostre bloc la llicència està clara ( Copyright o alguna variant de Commons ), el procés de compartir el nostre material, serà més senzill, però que sapiguem que si no n’indiquem cap, vol dir que per defecte estem protegits pel copyright i que tenim el dret a exigir a que no es faci cap ús que no haguem autoritzat dels nostres articles.
Crèdits de la imatge
Últims comentaris