Fa un parell de dies, tot deixant el meu fill a l’escola, vaig trobar-me amb una situació estranya.
A la porta per on entren els de primària hi havia un nano que plorava. Ja estava crescudet, així que deuria fer 5è o 6è de primària. No sé per què plorava. Potser no es trobava bé, potser li havia passat alguna cosa, però estava davant el seu pare i somicant li suplicava que no el fes entrar. “No, papi por favor, no quiero entrar“.
El pare, visiblement nerviós, es va erguir. Va mirar-lo de fit a fit i, amb una veu potent (com per sentir-lo de l’altra banda del carrer) va animar el seu fill a entrar. Una sola frase li va valer “Entra de una vez, que me pones en ridículo“.
Què voleu que us digui, se’m va quedar gravada aquesta frase. El pare, més que estar per animar al fill, o retreure-li la seva actitud, estava preocupat per la seva imatge davant la resta de pares (si, pares i mares tots, precisament els que més ho podíem entendre) que hi havia allà.
Curiosament, va fer més el pare per posar-se en ridícul amb una sola frase que tot el show que li hagués pogut muntar el fill. Espero tenir prou seny per mai fer una cosa similar.
Tu ets molt bon pare Edu!!!!
M’ha agradat molt llegir el teu… mm… twitter es esto????
Un peto moooooooooooooooooolt gros