Smartphones, netbooks i contrasenyes

26 02 2011

Or the problem of the password saving in the new mobile devices.

La majoria coneixem les noves funcionalitats dels telèfons mòbils: Accés directe al correu, Apps per connectar-se a les xarxes socials i més.

La gran majoria d’aquestes funcions que duen els smartphones duen activada l’opció d’autorecordar contrasenya. La del Facebook ho fa. També la de Twitter. La de Linkedin. I la de Yahoo Mail/Gmail, també.

A més tenim els navegadors: Si hi posem l’opció d’autoguardar contrasenyes, pot recordar la de tots els llocs on en tenim una.

Fins ara, perdre el telèfon era un daltabaix important, sobretot per l’agenda i informació confidencial que poguéssim tenir als SMS. Però és que ara, si perdem o ens roben el telèfon, estem donant accés a la nostra vida. El qui el trobi, podrà connectar-se a les nostres xarxes socials i obtenir tota la informació important.

No només això, si no que fins i tot és possible recuperar les contrasenyes dels aparells, permetent al qui tingui el telèfon a accedir a més llocs.

Algunes empreses comencen a oferir serveis per desactivar el telèfon entrant en una pàgina web. Així HTC inclou un programa que permet “bloquejar” el telèfon de forma remota. També comencen a existir aplicacions similars a la resta d’Androids (com Kaspresky mobile), windows Mobile i iPhones.

En quant als netbooks escolars i el bulling, tenim un problema similar: Si un nen usa el Netbook per desar-hi fotos o recordar la contrasenya. N’hi ha prou amb robar-li l’ordinador per, possiblement, accedir a tot d’informació confidencial. Algú els ho ha explicat?

Crèdits de la imatge.





Els viatges de Gulliver

25 02 2011

Companys, he acabat els viatges de Gulliver!

Bé, els que em coneixeu ja sabeu que m’encanten els contes. I me n’he llegit ja uns quants. I quant dic que he acabat els viatges de Gulliver, no ho faig en el sentit de “me l’he acabat de llegir”, si no que he dit “prou”.

Ara he entès (amb la vènia del tribunal), per què la gent només recorda els dos primers viatges. En especial, el primer.

El que jo no sabia (aquesta incultura), és que els viatges de Gulliver no és un llibre per a nens, és una obra on hi ha una profunda crítica a la societat i a Anglaterra. Jonathan Swift (aquest sí que el sabia, l’autor) va escriure el llibre, no ho va fer per il·lustrar els nens, si no per fer una crítica profunda i incisiva a la societat anglesa. Malauradament, el 99% de les crítiques que apareixen al llibre són encara vigents avui en dia.

Primer viatge: Liliput

El primer viatge, a Liliput, és un relat força fascinant, de debó. Realment és molt imaginatiu i interessant de llegir. I per això és el que més èxit ha tingut amb diferència i s’ha sabut adaptar millor a versions d’aventures.

La crítica, en aquest viatge, és subtil. Molt subtil. Sobretot es centra en la supremacia de Gulliver envers als petits liliputians. Els liliputians, com a diminuts que són amb respecte Gulliver, acaben discutint per minúcies i Gulliver ho veu i se’n riu.

Segon viatge: Brobdingnang

Aquí comença sens dubte un dels pitjors mals del llibre: La consecució de noms il·legibles. Gulliver cau en una terra de gegants en la que els papers s’inverteixen amb respecte Liliput. Ara és Gulliver qui rep una bona dosi d’humiltat quan el sobirà del país dels gegants estudia les formes de govern de la democràcia anglesa del segle XVIII i hi troba totes les pegues possibles.

Concretament, en troba unes que en fan molta gràcia, com per exemple, que no cal ser ni intel·ligent ni vetllar pel millor pel poble per arribar a governar: només cal tenir bones influències.

Aquest capítol, deixem-lo com “acceptable”.

Tercer viatge: Laputa

Aquí Gulliver va a un país on triomfen les idees de bomber. Quan més inversemblant sembli una idea, si es pot camuflar com a científica, més bona és. I qui no la segueixi cegament, és considerat un enze antiquat. Com en molts casos el que succeeix avui en dia.

En aquest viatge Gulliver també aconsegueix trobar un home que porta esperits del passat i va parlant amb ells, en converses on aprofita per criticar uns quants aspectes més de la societat.

Quart viatge: Houyhnhnms

Veieu el que us deia dels noms? Bé, aquí ja l’he deixat i m’he anat directament al Spoiler per saber de què va. Gulliver arriba a una illa on viuen éssers agresius, infrahumans, anomenats Yahoos, governats per cavalls hiperintel·ligents.

Com acaba? És fàcil trobar el spoiler sencer, no ho faré jo aquí. El llibre en si és molt imaginatiu, i puc entendre bastant per què ha tingut l’èxit que ha tingut. Però aquest gènere, certament, no és el meu …

Com a curiositat dir que el nom de Yahoo ve d’aquí!

Crèdits de la imatge





Un bon pare

25 02 2011

Fa un parell de dies, tot deixant el meu fill a l’escola, vaig trobar-me amb una situació estranya.

A la porta per on entren els de primària hi havia un nano que plorava. Ja estava crescudet, així que deuria fer 5è o 6è de primària. No sé per què plorava. Potser no es trobava bé, potser li havia passat alguna cosa, però estava davant el seu pare i somicant li suplicava que no el fes entrar. “No, papi por favor, no quiero entrar“.

El pare, visiblement nerviós, es va erguir. Va mirar-lo de fit a fit i, amb una veu potent (com per sentir-lo de l’altra banda del carrer) va animar el seu fill a entrar. Una sola frase li va valer “Entra de una vez, que me pones en ridículo“.

Què voleu que us digui, se’m va quedar gravada aquesta frase. El pare, més que estar per animar al fill, o retreure-li la seva actitud, estava preocupat per la seva imatge davant la resta de pares (si, pares i mares tots, precisament els que més ho podíem entendre) que hi havia allà.

Curiosament, va fer més el pare per posar-se en ridícul amb una sola frase que tot el show que li hagués pogut muntar el fill. Espero tenir prou seny per mai fer una cosa similar.





Spam tradicional

23 02 2011

Sempre que parlem de SPAM, hom ho relaciona amb el que rebem per correu electrònic. Però avui encara existeixen altres formes de SPAM tradicional

Spam pre-metro

Abans d’entrar al metro, uns quants joves (generalment joves) t’estan esperant per donar-te un munt de papers de spam amb alguna que altra notícia mal redactada. Alguns li’n diuen premsa gratuïta. Per sort, hom el pot no acceptar, encara que sàpiga greu per que qui menys culpa en té és el noi (o noia) que necessitaria que li agafessis el “diari” per acabar abans. Per sort el boom sembla que ja ha passat, i cada vegada n’hi ha menys.

Spam post-metro

En sortir del metro, et donen un paper d’un negoci proper: Clíniques dentals que ofereixen la primera revisió gratis o consultories africanes que ho arreglen tot. Però literalment tot, des de mals d’amors fins a càncer.

Spam faxià

El fax, per molts un element desconegut, és una eina encara molt útil entre empreses que mouen moltes comandes. En comptes de passar la comanda per correu electrònic, moltes s’envien per fax. El problema radica quan de cop surt un fax que imprimeix un folletó de publicitat d’una empresa que ven qualsevol cosa. Les que mes ràbia fan son les empreses de tintes de fax …

Spam de bústia

A la nostra bústia hi cap de tot, des de petits papers de manobres o pintors que per 4 xavos t’ho arreglen tot, fins a aquell spam desaparegut de “compro piso en esta zona pago al contado”. El més habitual és el del súper de la zona ( i el Schlecker ).

Però també hi ha un altre tipus de Spam de bústia, el Spam de bústia de disseny. Aquí hi trobem el catàleg IKEA, la publicitat de l’ajuntament en forma de revista, la propaganda electoral i algun que segur que em deixo.

Alerta estafes

Últimament m’he trobat, dins del SPAM tradicional, una nova forma d’estafa: Publicitat en forma de factura. Com? Digui? Si … M’explico:

  • Reps una carta a nom de l’empresa
  • L’obres i a dins hi ha una factura, d’una empresa, d’import variable però no massa elevat, amb un nom suggerent ( Win Security 2011  … per semblar un antivirus? )
  • Hi ha les teves dades: Nom de l’empresa, adreça …. però no el NIF! (o cif … , pels que encara no sapigueu que això ja no existeix )
  • Les dades necessàries per fer el pagament de la factura i una data de venciment
  • Però si t’hi fixes, normalment a la part inferior hi ha un avís amb lletra molt petita dient que això no és una factura, si no una oferta comercial (publicitat).
  • Però si no t’hi fixes … directament la pagues (que pot ser en una empresa mitjana sense massa control de les factures) i pringues comprant un producte que NO vols a un preu que NO val.

Aquesta estafa funciona … sobretot per que ve per correu tradicional! Precisament estem tendint a considerar que el correu electrònic l’hem de vigilar amb 4 ulls, però estem perdent de vista el correu tradicional, que també pot ser font de penes!





El meu primer ePub

18 02 2011

Doncs si, dames i cavallers, avui he tingut la meva primera experiència per aconseguir un llibre digital, un ePub. Primer hem volgut comprar un ePub per la meva muller, amb un eReader Samsung.

eReader

  1. Té l’eReader una icona de botiga incorporada
  2. En intentar iniciar sessió, et diu que has de tenir un compte “digital editions”, però només et pots registrar des d’un PC.
  3. Hem anat al PC i hem buscat a Google “Digital Editions”
  4. Hem trobat un programari per descarregar-nos, però només volíem registrar-nos.
  5. Una estona després hem vist, en petit, al lateral, un botó per registrar-se. Ho hem fet.
  6. Hem anat a l’eReader i no ens acceptava el nom d’usuari i contrasenya
  7. Al tercer intent ens ha dit que haviem de posar l’hora actual a l’eReader, ho hem verificat 3 cops, però no ens ha deixat entrar.
  8. Hem descarregat l’Adobe Digital Editions per veure si podiem fer-ho des de l’equip.
  9. L’hem instal·lat i ens ha validat el compte a la primera en l’ordinador.
  10. Hem “activat” l’ordinador, però aquest programa no permet comprar. Ni tansols enllaça amb un directori de botigues.
  11. En connectar l’eReader hem hagut també d’activar-lo. Si, hi ha límit d’activacions.
  12. Hem anat a una botiga per poder comprar, leer-e.es, però el cercador no funcionava, es penjava.
  13. Hem anat a Google a buscar el llibre que volíem + “epub”
  14. El primer enllaç ens ha dut a una pàgina on ens hem pogut descarregar l’ePub sense pagar i sense passar pel digital editions.

Després, hem intentat un de meu, pel meu eReader sense Wifi i sense botiga.

  1. He cercat a Google el llibre que volia, el primer enllaç em duu a una botiga on comprar el llibre en ePub per 30€.
  2. Busco a la Fnac i el llibre estava en paper tapa dura per 28€ – 5% de descompte per a socis.
  3. Em sento com aquell que va marcar la casella de la declaració de la Renda (ja inexistent) “Renuncio a la devolución“: Gilipolles.
  4. Ambdos llocs requereixen el Digital Editions. Digital editions només permet un compte per ordinador, però els nostres gustos literaris són diferents. No volem mesclar.
  5. El tercer enllaç de Google em duu a un lloc on el puc descarregar directament en ePub, gratis. Sense passar per Digital Editions.

A partir d’aquí hem seguit i hem buscat un altre llibre per la meva muller. Només posar les dades al cercador,  la primera pàgina de resultats (= els 10 primers resultats) del cercador eren enllaços de descàrrega de l’ePub sense passar per caixa.

Així que el que he detectat és que:

  1. Comprar un ePub en molts casos és car i complicat. Molt complicat. I molt car.
  2. La distribució de llibres en ePub a internet comença a ser escandalosament popular.

I el que crec que s’ha de fer és

  1. Parlar amb Adobe per simplificar i redissenyar la pàgina del Digital Editions
  2. Parlar amb Adobe per millorar el Digital Editions i incloure enllaços a les principals botigues
  3. Pensar bé el preu de la venda de llibres per part de les editorials
  4. Ensenyar SEO a les botigues online de llibres

Senyors … ara que comença el mercat, és cert, el producte de valor està en el lector. A mesura que han anat apareixent lectors, el producte de valor estarà en el servei. Però si els autors volen viure d’això, el valor ha d’estar en el producte. Com? Trobant fàcilment bons serveis a preus raonables. Creem botigues, creem competència, i el negoci tornarà a estar en el producte … que precisament és la part més important de la cadena!

En fi … opinió personal.





He aconseguit tornar a Yahoo!

15 02 2011

(Coming back to Yahoo Mail! from Gmail.)

Si amics, companys, he tornat a Yahoo! Mail!!! de GMail … I això que em pensava que era impossible ( article ). Però no hi ha res com la força de voluntat.

L’IMAP4 és una forma que tenen els programes de consultar el correu sense necessitat de descarregar-lo ni connectar-se al webmail. Una de les característiques de l’IMAP4 és que no només serveix per consultar els correus de forma remota, si no que també els pots “pujar”.

GMail suporta IMAP4, sense problemes, és el que publicita.

Yahoo! Mail també suporta IMAP4, però no ho publicita. De fet, l’IMAP4 és el sistema que usa les aplicacions mòbils de Yahoo! per a obtenir el correu (Yahoo! per a iPhone, Blackberry o Android).

Servidor IMAP (entrant): imap.mail.yahoo.com, connexió SSL al port 993.

Servidor IMAP (sortint): smtp.mail.yahoo.com, connexió SSL al port 465 i autenticant.

Així doncs, ja està, només cal configurar un client d’email amb dos comptes IMAP (un Gmail i un Yahoo) i moure els mails d’un lloc a l’altre.

Havia provat el Thunderbird, però per IMAP és molt lent, i peta cada 2 per 3, duplicant emails. Al final l’aplicació que millor m’ha anat és el “Mail.app” del MacOS X. Tot i que per configurar el compte IMAP de Yahoo has de fer un subterfugi: Si li dius directament les teves dades et configura el compte Yahoo com a POP (no permet recuperar els emails en carpetes), així doncs, el que hauràs de fer és donar les teves dades però escrivint la contrasenya malament. Si tot i l’error que et dona “Mail”, “continues”, pots configurar el compte, en comptes de POP, com a IMAP.

El procès és lent (sobretot si fas com jo, que tens mails de l’any 2002), i a vegades el servidor de Yahoo peta. Però és una forma efectiva de mudar de servei de correu.

No entenc com Yahoo no està interessada en treure’n profit …

Nota

Per recuperar els contactes de Gmail hi ha un assistent. Però va fatal, mesclant contactes que no tenen absolutament res a veure.

Avís

Em podeu continuar escrivint els correus a GMail, els rebré a Yahoo! igualment. Però respondré d’allà.





Nokia i Windows Phone 7

13 02 2011

Bé, Nokia fa uns dies va anunciar un acord estratègic amb Microsoft, per posar el Windows 7 als seus dispositius. És una bona notícia? Una mala notícia?

Situació de Nokia

Al mercat dels telèfons mòbils, Nokia era la reina. La major part de la gent tenia un Nokia, doncs era un sistema amb bon disseny, tant exterior com el programari que manegava. Funcionaven bé, tot i que a mi mai m’han acabat d’agradar el seu sistema de menús. Però bé, els seus telèfons tenien prestigi.

Amb l’arribada dels Smartphone, Nokia es va trobar amb un gran repte: El sistema dels seus telèfons mòbils no estava preparat per fer tot allò que feia un Smartphone. Tot i que hi havia versions que podien enviar emails i reproduïr multimèdia, i instal·lar petites aplicacions fetes amb Java2ME, la seva forma d’ús estava enfocada completament a ser un telèfon. Nokia va veure com, de la nit al dia, perdia el carro dels Smartphones.

Android


El sistema que usava Nokia pels seus telèfons era comú a diferents fabricats: El Symbian,que usaven companyies com Samsung, LG, Alcatel, etc … Totes aquestes, en veure que el Symbian distava molt en funcionament del que la gent entenia com a Smartphone, van passar-se en bloc a l’Android quan aquest va estar disponible. Nokia no va voler entrar en aquest drap, doncs es va “olorar” un problema que certament ara està saltant: La gent busca un “Android”, comença a ser gairebé indiferent si és HTC, Samsung o Motorola.

Tot i que aquestes empreses intenten personalitzar l’Android per oferir millores en usabilitat i funcionament ( l’HTC Sense, per exemple), no aconsegueixen esmorteïr aquest fet: Abans la marca importava, ara ja no tant. I per Nokia això hagués estat un fracàs rotund. Nokia té una fama, una marca, i ser “un més” del mercat l’hagués enfonsat.

Symbian ^4 i MeeGo

Amb aquest panorama, Nokia sabia que havia de tirar endavant la seva alternativa. Va continuar evolucionant el Symbian, sabent que simplement el nom d’aquest sistema s’havia convertit en un llast. I ho va mig demostrar amb els seus Nokia S60: El Symbian ja s’integra amb Facebook, Tweeter i les principals xarxes socials. Duu un bon navegador web, un reproductor multimèdia que reprodueix fins i tot els DiVX, amb sortida  a la televisió i capacitat, fins i tot, de connectar-hi discs durs externs i projectors. Però seguia essent “Symbian”.

Per això també va començar a desenvolupar el MeeGo, el que havia de ser el seu nou sistema per a competir contra els Android i substituïr el malnom de Symbian.

Tardança


Malauradament, desenvolupar un sistema de nou duu el seu temps. Molt de temps. Blackberry, per a substituïr el seu sistema operatiu va optar per comprar-ne un d’existent: QNX. Google va comprar l’Android. I tot i que Nokia tenia marge per actuar, el va liquidar l’últim quatrimestre del 2010: Va entrar en pèrdues. Nokia necessitava una solució urgent. Ni MeeGo estava preparat per entrar encara al mercat, i era evident que presentar un nou telèfon amb Symbian no aportaria gaire cosa al mercat.

Windows Phone 7

Així que va picar a la porta una altra opció. Microsoft havia tingut una bona part del mercat de les agendes electròniques amb el Windows Mobile 6 ( i fins la 6.5 ), però que com el Symbian, el fenomen smartphone la va agafar per sorpresa. Ràpidament també va perdre la gran majoria dels seus “suporters” (HTC, Samsung) i quota de mercat. Sobretot a favor d’Android. Però Microsoft va aprofitar per renovar el seu sistema de nou, i ho va fer l’any passat presentant el nou Windows Phone 7.

Però no tenia “jugadors” que vulguessin dur el seu sistema. Va aconseguir que HTC i LG tinguessin telèfons amb Windows Phone 7, però aquests han de competir amb terminals Android de característiques similars. A més, les empreses no estaven tampoc massa entusiasmades: Era un nou sistema, que arrossegava mala fama anterior (tot i que sembla que han fet bona feina) i no el poden pràcticament personalitzar.

Així que Microsoft necessitava entrar amb més força al mercat dels telèfons mòbils.

Nokia + Windows Phone 7

Així doncs, dues empreses necessitades han arribat un acord. Microsoft necessitava un buc insígnia i Nokia un sistema que funcionés. I bé, al final s’han trobat. Però evidentment, Nokia havia d’aconseguir algun benefici més que les seves rivals HTC o LG que ja distribueixen telèfons amb Windows Phone 7. I sembla que ho ha aconseguit: Podrà personalitzar, i molt, el Windows Phone 7, cosa que les altres no poden fer.

Pel que he comentat abans, entendreu que en anunciar l’acord les accions de Nokia baixessin de preu. Ha aconseguit un bon sistema a canvi de renunciar a “part” de la seva marca, així com al control de la botiga d’aplicacions (OVI), que passarà a ser l’oficial del Windows Phone, i el sistema de Mapes, un servei força aclamat i que passarà a usar-se amb Bing Maps.

Valoració

L’acord és bo o dolent. La meva valoració personal és que a curt termini és un bon acord per a les dues parts. Però a mitjà i llarg termini és un acord on Microsoft hi surt terriblement beneficiada. Nokia tenia la possibilitat de fer un bon sistema, amb el control de la seva botiga d’aplicacions que li donés ingents beneficis, en canvi Microsoft ha aconseguit un buc insígnia i el control sobre una botiga d’aplicacions que pot marcar, perfectament, el futur. I sense renunciar a fer de tastaolletes amb d’altres empreses.

Tot i això, si, apareix una nova plataforma a tenir en compte per a desenvolupar, tot i les seves fallades de seguretat (el codi es pot decompilar amb relativa facilitat).

Necessito un telèfon amb Windows Phone 7 per poder-lo valorar millor. Algú me’n dona un?





Videojocs antics i moderns

2 02 2011

De fa uns dies que, quan arriba l’hora en que per fi puc descansar, no tinc cap ganes ni una de posar-me davant de l’ordinador a mantenir res. Al contrari, li he estat donant canya al Snes9x :) … l’emulador de Jocs de SuperNintendo.

I jugant amb velles glòries (i tant velles), me n’he adonat que m’ho passo millor amb aquestes que no pas amb els de la Nintendo DS.  O quan tenia la PS2. I m’ha fet reflexionar … a un nivell friqui. Així que ànimes sensibles, millor no llegiu.

I donant voltes he estat pensant … què ha canviat al món dels videojocs per que hi hagi videojocs moderns que ni m’acabi? Bé, molta gent apunta que els videojocs moderns ja no són difícils, simplement és anar fent. Bé, això no té per què ser necessàriament dolent, doncs recordo jocs de dificultat extrema que mai em vaig poder acabar. Alguns, com el Super Probotector ( Super contra als USA ), eren assumibles al nivell “fàcil” i fins i tot al “normal”, però impossibles al difícil. D’altres directament no tenies forma de passar de la fase 2, com el Robocop 3 o el Dragons Lair.

Hi havia jocs que si, que tenien una dificultat però que amb pràctica i habilitat te’n podries sortir, com ara el Gouls’n'Ghosts, el Metroid, Catlevania o el mateix Street Fighter. La majoria la dificultat radicava en la “precisió” i el control de les habilitats dels personatges.

FInalment, n’hi havia d’altres que era simplement “anar fent”: Es deixaven agafar i si, mories uns quants cops, tenia alguna fase difícil, però podies anar avançant: Les tortugues Ninja, el Mario Kart o el Mario World, per exemple, eren d’aquests.

Ara, però, jocs que em van encantar absolutament, no he pogut amb algunes de les seves seqüeles, i més que la dificultat és degut a … la paciència. Sembla que ara, com que el joc no és molt difícil, la qüestió és allargar-lo. Fer-lo insuportablement llarg. I amb dificultats absurdes, que t’obliguen a anar tirant de guia, ja que no tenen fàcil resolució.

Per exemple, Castlevania. El Super Castlevania 4 era un joc lineal, amb unes poques fases espectaculars de dificultat tirant a alta. Ara, en les noves entregues, has d’explorar el castell, que és immens, amb mons “secundaris”. A mi em va fer molta gràcia, sobretot quan l’aventura ja està avançada, descobrir que acabes amb el món paral·lel de la torre i al següent món paral·lel al que pots entrar està a l’altra punta del castell, ocult en un lloc que no es veu si no tens una habilitat especial, com per exemple, el doble salt. Descobrir això vol dir que t’has passat de 1/2 a 2h voltant pel castell, per llocs on has passat 50 vegades, investigant on pots entrar ara. Això no és divertit. I descobrir que per vèncer al monstre d’aquell món necessites una arma especial que només pots obtenir amb un ítem que no has trobat encara i que pot estar a qualsevol dels altres mons ja passats, et fa una gràcia … clar que això només ho saps si has mirat una “guia”.

Mapa del Castlevania - Circle of the moon. Sense els mons addicionals. Voleu anar de punta a punta?

És a dir, el joc s’ha fet llarg, molt més llarg, però no per donar-hi més diversió, si no per donar voltes, i voltes, i voltes, i voltes, i ….

Un altre exemple és el Zelda. Al Zelda de SuperNintendo podies cridar a un ànec que et duia a diferents punts del mapa a l’instant. Com que això no dóna per allargar l’aventura, especialment en l’última (Spirit of tracks) has d’anar amb un TREN, lentíssim, donant més voltes que un ventilador. Al final, quan aconsegueixes derrotar un monstre i et diu “han aparecido nuevas vías“, no saps si riure o plorar.

Han aparecido nuevas vías! - Ves a cagar!

I si al Zelda de Super Nintendo podies superar diferents proves per aconseguir millores que anaven bé per completar l’aventura, aquí és necessari superar-ne algunes per poder-ho fer. N’hi ha algunes per plorar, com quan has de traslladar tot un poble de punta a punta del mapa, habitant per habitant, fins que una noia decideix amb qui es vol casar (el cap del poble, que ho sapigueu). O estàs en un extrem del mapa i t’arriba una carta on t’insta a anar a l’altre extrem per acabar recollint un iaio i portant-lo pràcticament al punt de partida … per a res! Evidentment, això et duu ben bé 15 avorrits minuts de passejar-te amb un tren amb els mateixos enemics de sempre, al mateix lloc de sempre.

En Mario tampoc se’n lliure. Ja al Mario 64 es proposava una tònica extranya: Cada fase l’has de superar de 6 formes diferents, aconseguint un objectiu diferent cada cop. Al principi té el seu què, però al final no és divertit.

Per passar-te una fase de veritat l'has de repetir 6 cops!

Fins i tot un joc netament de disparar i oblidar-te de tot com el StarFox 64 (el del vídeo) ha acabat sent un joc de rol-estratègia-pensa però de ben poca acció.

Segurament en d’altres consoles no passa tant, però hi ha algunes coses que no per ser més llargues, són més bones. I mira que ho sabíem … Lo bueno, si breve, dos veces bueno.








Follow

Get every new post delivered to your Inbox.